Formación

Ayer finalizó el Practicum que ofrecemos a los alumnos de la UOC. Nos gustaría compartir con vosotr@s la valoración de las prácticas de uno de los alumnos.

Ha sido un placer que hayáis realizado vuestras prácticas en Dendros, y muchas gracias por vuestras palabras. Hasta siempre!!!

“Fins el moment només havia tingut contacte amb el món de la psicologia clínica en un centre de trastorns alimentaris en el que col·laborava com a vigilant de menjadors. La veritat és que va ésser una experiència que va fer-me perdre interès en la vessant clínica de la psicologia, ja que em feia patir haver d’aplicar mesures tant restrictives i tant estrictes en tot moment… no em sentia gens còmode amb la metodologia que s’hi aplicava tot i que en el fons entenia els motius i estaven justificats empíricament, em costava molt marxar a casa amb la sensació de que realment les estava cuidant. I pensava que seria una sensació que viuria a tot arreu on s’apliqués la psicologia clínica, però com a mínim l’experiència en aquest cas ha estat justament al contrari. M’agrada especialment una cosa que s’ha anat remarcat al llarg de totes les sessions que hem realitzat a pràctiques.

El fet de que a Dendros es treballi, majoritàriament, sense etiquetes diagnòstiques. Tracteu amb persones, amb símptomes, amb experiències i sobre aquesta base és sobre la que construïu les intervencions. Trobo que és un aspecte que garanteix que es contempla realment la demanda real dels pacients, més enllà de descobrir un diagnòstic psicopatològic que hi hagi al darrere, o no. Tot i que entenc que és necessari de cara a familiaritzar-nos amb la terminologia i les tècniques d’intervenció i tractament que hi ha, considero que reiteradament en el grau de psicologia tal com està planificat es dona excessiva transcendència a aquesta necessitat d’establir una etiqueta diagnòstica, i es treu rellevància en ocasions a atendre la demanda o necessitats del pacient. Aquesta demanda és la que parla de la persona que tenim davant, de les seves motivacions i dels seus interessos, i a títol personal crec que la única manera de fer que com a persona s’impliqui en la solució del seu problema és reconèixer aquesta demanda que l’ha dut a venir a veure’ns.

El que més m’ha captivat del centre és la corrent psicològica amb què treballeu, la perspectiva integradora. Sens dubte, haver descobert l’aplicació d’aquesta orientació teòrica m’ha fet reflexionar entorn a si és la que adoptaria com a pròpia, i crec que així serà, o així ho voldria. Crec que és una manera de deixar de mirar únicament en una direcció, sortir del nostre marc de referència basat en una teoria, unes interpretacions sobre l’origen de la simptomatologia del nostre pacient, i unes veritats “absolutes” i en contraposició, obrir l’opció de que cada pacient rebi allò que necessiti. Crec que la teràpia que oferiu a Dendros reconeix el valor únic i individual de cada individu i d’unificar diferents enfocaments en una sola psicoteràpia per tal de poder donar una resposta eficaç a les persones en tots i cadascun dels seus estrats de funcionament: l’afectiu, el conductual, el cognitiu, el fisiològic i l’espiritual.

Espero continuar formant-me en teràpia integradora, ja que m’agrada especialment el fet de ser el terapeuta qui utilitzi el potencial terapèutic de l’enfocament que consideri més apropiat en cada cas, després de l’anàlisi de la versió del problema de cada usuari. Ho trobo complicat pel moment, i m’hauré d’especialitzar, però considero essencial tenir en compte que a vegades el problema pel client s’emmarcarà en un esdeveniment passat, d’altres en la conducta apresa, d’altres en les relacions personals… i que en conseqüència, el nostre abordatge no pot seguir sempre els mateixos protocols! En aquest sentit, Erskine (2001) fa una paral·lelisme molt interessant que compara la teràpia a l’anàlisi d’un mite grec. Fa un extens anàlisi d’aquest mite des de diferents teories, des de la perspectiva relacional i des de la teoria d’impulsos, i arriba a una interessant reflexió: en funció del punt de vista teòric del que partim, la nostra comprensió sobre uns mateixos fets varia, i en conseqüència, en funció de quina sigui la nostra perspectiva de partida davant un cas, obtindrem també visions diferents sobre una mateixa psicodinàmica del client. Així doncs, l’autor destaca la necessitat de centrar-nos en el procés interpersonal, dirigir-nos al client i formular-nos les preguntes des d’allò que sabem de l’individu que tenim davant (justament el que feu a Dendros), enlloc de fer-ho des de la teoria.

Sembla que des de la vostra perspectiva us proposeu fer “una recerca fenomenològica” que us apropi a les experiències dels clients, comprenent les seves circumstancies, mecanismes de defensa i la seva vulnerabilitat i focalitzant la vostra atenció en establir una relació òptima amb l’individu per, posteriorment, un cop analitzada la seva realitat, poder decidir com s’ha d’abordar la seva problemàtica de la manera més adequada. Ja per acabar, jo era de les que a l’inici de pràctiques em desmotivava en saber que no hi hauria integració en un equip de treball com a tal i oportunitats d’intervenció directa amb pacients. No obstant això, ara no podria estar més satisfeta amb la decisió; gràcies a les simulacions, roleplays i pràctiques experiencial crec que hem tingut l’oportunitat d’actuar i després reflexionar sobre l’actuació i la presa de decisions que hem dut a terme en la “simulació”.

Després d’haver cursat totes les pràctiques amb vosaltres he de reconèixer que crec que he après molt més del que hauria si únicament hagués estat atenent pacients amb un de vosaltres. De tots i cadascun dels professionals que ens heu fet classe crec que hem après molt, i sobretot en el meu cas, m’heu ajudat a obrir noves perspectives i nous camps de la psicologia que crec que encaixen molt més amb la meva manera d’entendre el món que no pas les que havia pogut conèixer fins ara.

Moltes gràcies per tot, fins ben aviat!